Xerrada sobre l’Antàrtida a 1ESO
Durant aquest segon trimestre, una part de l’alumnat de 1r d’ESO està cursant el TG “L’Antàrtida”. Recentment van tenir la visita d’en Diego Rita, biòleg marí, que els va explicar, de primera mà, les seves experiències a partir dels seus viatges a l’Antàrtida. A continuació podreu llegir la notícia escrita per una de les alumnes assistents, la Berta S.
EL PASSAT DIVENDRES 18 DE GENER ENS VA VISITAR EN DIEGO RITA, BIÒLEG ESPECIALITZAT EN ANIMALS MARINS
Els alumnes vam escoltar molt interessats al Diego Rita. Li vam preguntar sobre el seu últim viatge a l’Antàrtida, sobre tot el que sap dels animals i sobre la investigació que farà dels lleons marins.
La xerrada sobre els estudis de Diego Rita amb animals marins antàrtics va durar dues hores. Va donar molta informació sobre el seu primer viatge i sobre el pròxim que farà. Va explicar que ell va a l’Antàrtida en equip amb investigadors d’altres països.
El primer viatge va ser al març quan allà era tardor i a casa nostra era primavera. Acabava de ser estiu i l’ambient estava escalfat entre -5º i 5º. Es repartien torns de 3 hores i observaven el cel i el mar per veure aus i mamífers aquàtics. Com que vivien en el vaixell, alguns es van marejar i es van posar malalts. Llavors els que estaven bé van haver de fer més torns de feina. També va explicar que per anar a l’Antàrtida es necessiten: capes de roba fina (per treure i posar fàcilment en els canvis de temperatura), càmera (per fer fotos per la investigació), prismàtics (per veure animals a distància) i roba d’abric (per passar menys fred). Va afegir dues coses que quasi ningú esperava: crema i ulleres de sol. Ens hem de protegir perquè la neu és tan freda que crema i, d’altra banda, quan mirem el gel els ulls pateixen el reflex fort del sol.
Diego Rita va parlar d’orques, balenes iubartes, colònies de pingüins d’Adèlia, foques i albatros. Ens va ensenyar dos rastres que es poden trobar de les balenes. Un és el núvol que treuen quan bufen. El Diego ens va explicar que es pot veure pel canvi de temperatura. Ens va dir que es pot reconèixer un tipus de balena pel núvol que treu. Per exemple, la balena blava treu un núvol que sembla una columna. L’altre rastre és una mena de taca on l’aigua està més calmada enmig del mar. Ens va explicar que quan les balenes surten un moment per respirar deixen anar una mena d’oli que es queda flotant al mar. Després de parlar de les balenes, ens va ensenyar uns quants audios de sons que van gravar. Va ser divertit perquè els escoltàvem i havíem d’endevinar quin soroll era. Vam escoltar: el soroll ambient, el cant d’una balena iubarta, el Diego i altres persones passant-s’ho bé, el soroll del motor d’una llanxa i el soroll d’una glacera trencant-se.
Durant el viatge del març passat no van tenir la sort de trobar lleons marins. Això és normal perquè queden molt pocs lleons marins ja que és una espècie en perill d’extinció. Aquesta espècie és la que estudiaran en el pròxim viatge a l’Antàrtida. Els investigadors no saben com s’alimenten ni on ho fan, per això s’ha fet un equip que aquest febrer ho estudiarà a l’Illa Decepció, que està a pocs quilòmetres de l’Antàrtida. Aquest és l’únic lloc del planeta on encara queden lleons marins. Agafaran uns quinze lleons marins i els adormiran perquè estiguin quiets. Així els podran posar un xip per saber a on van per menjar i si mengen krill. Hauran d’anar amb molta cura i no deixar-los adormits massa estona. També agafaran mostres de sang, de pell i del bigoti per portar al laboratori i descobrir el que han menjat. Aquest cop el Diego i els altres viuran a la Base Militar de l’Illa.
El Diego, com qualsevol altra persona que viatgi a l’Antàrtida, ha de complir normes molt estrictes. L’Antàrtida és el lloc més pur del planeta i per això es prenen moltes precaucions. Es controla el nombre de turistes que van a visitar-la, i sobretot es controla que cap turista s’emporti un objecte que sigui de l’Antàrtida, toqui animals, cridi o no es canviï les sabates per unes que no estan contaminades. El canvi climàtic ja fa prou mal i entre tots hem de col·laborar.
Berta S., 1r d’ESO